La
història d'una utopia. L'Espantaocells, taller d'art a Sant Feliu amb vocació
municipal.
El taller d'art, l'Espantaocells, ha estat una passió més que una feina. I és , aquesta
mateixa passió la que m'empeny, des de bon principi, a cercar la municipalitat,
doncs sempre ho he considerat un bé públic. I és , precisament aquí, on trobo
els entrebancs, encara avui, incomprensibles per a mi, des de la lògica de les
coses. Diuen que nomes cal observar qui en treu profit, per comprendre-ho.
Això, però, ho deixaré per a vosaltres.
M’agradaria dur-vos a reflexionar, sobre com es treballa en
matèria de cultura, on són les prioritats,
aquí al nostre poble... on la política de fets consumats, posa i treu a dit entitats culturals,
recursos públics. Domina entitats de comunicació. S’infiltra en les entitats
associatives. Quant li convé, afavoreix o amaga... permet, entre d'altres, que
s’instal·lin, activitats privades en espais públics. Potser un dia esdevindran
municipals(?), tot entrant per la porta del darrere i burlant llargs esforços
dels qui foren pioners.
Als inicis del curs 78/79, i a partir d'una proposta de la ceramista Blondina de ca l’Olla.
Començo els tallers als locals de la parròquia situats al costat de l’església.
Jo, encara era una estudiant de Belles Arts, però de seguida vaig descobrir que
allò m'agradava. En l'ambient es respirava la bona acollida i de poc em vaig
traslladar a un espai cedit per l'escola
pública, que tot i provisional, representà una millora.
El curs 79/80, llogo una casa al C/Vic, i organitzo el taller d'art amb cursos per infants i
adults. Des de bon principi em relaciono
i col·laboro amb diferents
entitats educatives ( escola pública, escola de dansa Regina, tallers de
ceràmica germanes Argemí i Blondina, escola de música Eulàlia Sagalés).
Hi ha un ambient propici a la col·laboració i realitzem exposicions conjuntes,
així com treballs educatius interdisciplinaris...
De bon principi, el taller es concebé com un espai obert
al poble, organitzant accions i exposicions anuals amb caràcter performatiu i
activitats de caràcter participatiu.
Entre altres Organitzo la 1a i 2a Fires de dibuix
a la plaça del rellotge, amb un èxit absolut de participació i públic,
incloent-hi la xerrada d'un artista convidat que parla sobre el fet de
dibuixar. Aquestes xerrades s’organitzaven al tristament desaparegut local de
la Poncella. Encara que sembli impossible, el públic omple de gom a gom el local, i participa activament
del diàleg...
Plantada de flors gegants a la plaça. Acció
performativa en què empaperem tota la
plaça i arbres que l'envolten. Hi plantem més de 200 flors gegants
confeccionades per alumnes del taller durant unes quantes setmanes.
Participo en la creació del correfoc el Follet i la
Fantasma i dels seus personatges.
Realitzem l'escultura l'escola. Projecte
final dels alumnes del taller. Esculpit directament
sobre mòduls d’escaiola. Monument que és donat a l'escola
pública i s'exhibeix al pati de
l'escola Jaume Balmes des de 1985. Restaurada recentment.
La utopia
Sempre m’ha interessat el treball interdisciplinari i
durant temps em va ballar pel cap la idea de crear un centre d'arts, on les
diferents arts, poguessin desenvolupar-se des de la col·laboració i la relació.
Em semblava que el Sant Feliu d'aquell temps era el lloc ideal, donada
l’activitat existent i la bona entesa que hi havia entre els diferents
professionals. En aquest sentit, vaig
elaborar un projecte, contrastat i recolzat pels tallers de ceràmica, música i
dansa. Vàrem intercanviar llargues converses amb qui aleshores era el regidor
de cultura, en Ramon Jou. El lloc proposat era una antiga fàbrica abandonada .
Local que, després, va ser el gimnàs Sant Jordi.. L'ajuntament el podia llogar
per no gaires diners o fins i tot comprar per al municipi. L'ajuntament
finalment, no s’hi va atrevir... i el col·lectiu, sense el recolzament de
l'ajuntament , tampoc. Penso que es va perdre una oportunitat fantàstica per a
Sant Feliu.
El grup socialista, assabentat del projecte, em va
demanar, incorporar-lo al seu programa electoral, amb el compromís de tirar
endavant el taller d’art municipal, ja que pretenien la creació d'un Centre
Cívic a can Roca Umbert. No varen guanyar les eleccions, però varen arribar a
una entesa amb Convergència per liderar la regidoria de cultura. Així que el
projecte de Centre Cívic va tirar
endavant i, en el seu interior,
el taller d'art municipal. Jo mateixa, amb l'arquitecte del projecte, vaig
preveure diferents espais per treballar...
sense separacions, com un gran espai obert, el lloc per les piques amb
grans desguassos, adequats per les necessitats d'un taller d'art... Encara ho
veig en el meu record...!
Què va passar? No
ho sé... teníem el local, l’alumnat, un projecte ben dissenyat...però, tampoc
va ser el moment. Així és que, desanimada per l'energia abocada en un projecte
en el qual vaig veure que, en realitat, no hi havia voluntat política per tirar
endavant, vaig abandonar i l'any 86, desprès de 8 anys, tanco el taller per
cercar noves experiències, Accepto a una plaça de professora a la universitat.
Al departament d'expressió gràfica a l'Enginyeria (Escola superior d'Enginyers
de Barcelona) .
Perseguint la utopia
Estic en el departament UPC, durant 4 anys, on vaig
aprendre molt i vaig fer bons amics amb els quals encara avui compartim bons moments. Però la meva vocació
m'empeny a canviar i em proposen una plaça al taller d'art de La Garriga, que accepto. Un
projecte que m'engresca amb gent que
conec i amb més sintonia amb la meva professió artística. El 4t any, no conforme amb la política municipal
d'abaratiment indiscriminat de costos a l'escola d'art, i
donada la meva responsabilitat i implicació com a membre de l'equip directiu,
impotent, decideixo dimitir.
Això fa que torni a replantejar-me la reobertura del
taller d'art a Sant Feliu; és l'any 1994.Trobo que tot ha canviat molt. Al
Centre Cívic, en el lloc dissenyat per a taller d'art, s'hi ha instal·lat, de
fa poc, una escola privada de música. Per una altre banda, retrobo una ex-alumna
que està fent plàstica amb nens al seu local. Això m'engrescada, li proposo presentar un projecte conjunt per
a Taller d'art municipal, en el qual ella pot dur l’àmbit infantil i jo l'adult. Li sembla bé. Presento a
l'ajuntament, de nou, un projecte de Taller d'art, per al Centre Cívic. La Mercè de la Puebla, és
regidora de cultura pel grup socialista. No aconsegueixo obtenir cap resposta,
ni contraproposta... només allargues... i excuses. Al cap d'un temps
m'assabento que “algú” ha començat a fer classe de pintura per adults al Centre
Cívic! No va tenir continuïtat.
Des d’aleshores i fins ara, he demanat l'esforç de crear un taller d’art municipal a
pràcticament tots els regidors de cultura / ensenyament. Ja, més recentment,
recordo a la Marta Verdaguer, anterior
regidora d'ensenyament, que em digué, de manera categòrica: “Àngels, treu-t’ho
del cap. No farem mai un taller d'art municipal.”
El 1995
decideixo reobrir el taller d'art a ca n’ Esteve i conjuntament amb el meu
company, Joan Casanovas, i, de manera paral·lela, un nou projecte per a escoles d'arreu. Neix l'Espantaocells.
La Carme Parente, directora de l’escola pública del
moment, coneixedora de la meva feina, pel pas dels seus fills pel taller d'art
a la primera època, va confiar en la nostra oferta i començà a contractar els nostres
tallers durant les setmanes culturals de l'escola. Així, de mica en mica, ens
vàrem tornar a fer un espai al poble.
Vull aprofitar aquestes línies per a recordar aquesta persona, que de fa
temps, ja no és entre nosaltres; amant del seu magisteri, una mestre valenta,
espontània i intrèpida com poques en la seva professió. Aquest record
entranyable per a tu, Carme, allà on siguis...
Intentaré fer un petit retrat d'algunes apreciacions del
moment:
· Per una banda a Caldes, creixia un
taller d'art dirigit per una Santfeliuenca d’arrel, recolzat per les
institucions calderines. Però, també, per les de Sant Feliu...
· Un consistori molt desdibuixat a nivell
d’ideologia. Un grup socialista
desgastat pels anys de govern a l'ombra de Convergència, liderant a mitges la
regidoria de cultura... Una política que propicià, ja acostant-nos a moments
actuals, un protagonisme excessiu a la persona de l'alcalde. Sense una oposició
valenta i consistent.
· Per altra banda, a l'escola pública, un
seguit de problemes interns, creà una forta divisió en el col·lectiu de
mestres, i propicià una forta dualitat dins l'associació de pares i mares. Fins
al punt que un grup de mestres varen abandonar l’escola, entre ells la seva
directora, la Carme Parente, el que propicià , llògicament, canvis.
*La
nostra presència a l’escola continuà, encara, alguns anys, però ens adonem que
esdevé una presència semioculta de cara als pares (tot i treballar amb els
nens, des de P3 fins a 6è); a penes apareixem en alguna publicació de l’escola,
com tampoc a la de l’Ampa. Amb la restauració de l’escultura “l’escola”(2009),
finalitza, fins ara, una dilatada col·laboració.
· Començà un creixent protagonisme de les
Ampes a l'escola, com a gestors d'activitats. En resultes d’això trobem en les
Ampes un obstacle i no un aliat, com seria d'esperar. Esdevenen, un
competidor insòlit i en certa manera deshonest, ja que no lluiten ni per la
qualitat ni per la professionalitat... es promou el retorn al sentit de
guarderia, i tothom es bo, si té bona
voluntat, per donar tallers de plàstica, “manualitat” o “creativitat”, encara
que no estigui qualificat. Durant un bon temps, es devaluà aquesta disciplina,
abaratint l'activitat en tots sentits. És difícil competir amb sous d'aprenent,
inexistents despeses en local, impostos, assegurances...
· També, els diferents consistoris, en
contes de gaudir i disposar de les avantatges d'una entitat com la nostre, han
fet com si no hi fóssim. Contractant activitats artístiques a fora del poble o
recolzant cursos de còmic, dibuix, etc. impartits per persones sense cap mena de titulació homologada
i en més d’un cas, de dubtosa capacitat professional.
S’inverteixen els termes i curiosament som nosaltres
(l'Espantaocells), els que esdevenim la competència contra la qual cal
lluitar...i l’escola no ens permet repartir fulls informatius a l’aula com s’ha
fet i fan altres activitats de dins i de fora l’escola.
Des del taller d’art, però, continuem la nostra feina de
formigueta, treballant dia a dia per donar uns cursos de qualitat, pensant que
algun dia s’imposarà la raó i la bona lògica de les coses...però és clar, que a
qualsevol observador atent no se li
escapa que: aquí passa alguna cosa....
En dues ocasions, vàrem intentar fer acostaments a l'Ampa
per mitjà d'algun pare que no compartia la política majoritària i es prestà de pont en favor del taller. Vam
arribar a acords econòmics i fins i tot a recollir els nens a l'escola. Però no
va ser suficient per canviar la tendència. Costa molt construir i molt poc destruir...
No per això, deixem d'informar de les nostres activitats
als representants de les diferents Ampes.
Ja apropant- nos als moments més actuals, apareix una
lluerna en l’horitzó institucional, el
PLA DE L'ENTORN, que preconitza que no sols educa l'escola, sinó que reconeix
que hi ha entitats culturals que també
son educatives. Les escoles d'art, música, esportives..., tenen també un paper
important i s'han d'apropar a la població. Pregona la participació. Es vol
dissenyar un pla d'actuacions diverses que apropin tota aqueta xarxa educativa
a la població … Es comença per donar beques personals per assistir a activitats
de fora l'escola... però envoltat tot, d'un gran secretisme; no es parla
obertament dels criteris d'ajuts i no s'acompanya d'altres, actuacions,
informacions... En general, ningú sap
què es el pla de l'entorn, més aviat sembla un pla secret.
Així, el que semblava que havia de ser un pla
d'apropament d'entitats culturals i educatives
va fer un gir de 180º i es va convertir en la promoció d'un seguit
d’activitats, xerrades, tallers, creats per algú en algun despatx, amb vocació
rotatòria i sense cap continuïtat ni implantació al poble (?). La hipocresia
d'aquest Pla de l'entorn, és gran. Hi hauria molt a dir, però, de moment ho
deixem aquí, amb la reflexió sobre quin és el destí de generoses partides de
diners... En què quedà el pla de
l'entorn del qual encara avui es parla?
Paral·lelament, el 1997, tot reinventant-nos per aconseguir la
utopia. Engeguem amb el Joan, el “Taller
de les Arts” a l'estiu.
No sense dificultats...
Una experiència multidisciplinar i interdisciplinar que
propugna una altra manera d'aprendre i de gaudir, des de l’experimentació, la comprensió i la creació,
on el nen es pot preguntar: què pensa, què sent, com li agrada....On la natura
esdevé protagonista incondicional. I on
el nen es pot posar davant l'obra d'art i escrutar-la, sentir-la, empipar-se, i
emocionar-se, treballant indiferentment amb el cos, la paraula, el color, la
música... LA UTOPIA ÉS POSSIBLE !
Els mestres de taller I els monitors ens involucrem en els processos creatius,
ens desvivim perquè tot sigui a punt quan desperti la creativitat... ÉS UN LUXE HAVER VISCUT FINS ARA TANTES I
TANTES EXPERIÈNCIES COM LES QUE HEM VISCUT... però també sóc molt conscient que
és una petita illa enmig de molt escepticisme i desconeixement del que realment
passa en aquests tallers. Se sent la pressió des de fora per abaratir i
desfigurar el que realment fem...
Aquest miracle en tots sentits, que és l'escola d'estiu, durant
17 edicions, ha acabat cada any amb una “performance – acció”, de caràcter
totalment públic i participatiu..., no ha rebut mai la consideració de ser
notícia ni a la nostra revista local ni a la nostra ràdio municipal.. I durant
molt temps, cap suport en forma de la més petita subvenció.
Cal entendre que parlem d’un acte en el que hi
col·laboren tècnics, músics i professionals de les arts escèniques. No més us
diré, que acabat d’estrenar l’actual alcalde, persona de teatre, ens va tractar
“d’aprenents i estudiantets...” que no valíem els 300€ que demanàvem, entre
d’altres, pel grup de músics (vinguts de fora), que a més de acompanyar
l’acció, haurien tocat, per sintonia amb nosaltres, durant varies hores a la
plaça de S. Antoni ..., Per que ho va fer? No ho sé. Mai s’ha retractat dels
insults. L’any següent, amb la Marta Verdaguer a la regidoria de cultura, varem
aconseguir la subvenció per aquest acte, que al poc, es va augmentar fins a
500€. Però no ha estat fins aquest any, i després d’una llarga negociació amb
l’actual regidora Cristina Viñals, que l'ajuntament s'ha avingut a reconèixer i
destinar per escrit, a aquest acte,
aquella dotació de 500,00 €, en concepte de subvenció. Única subvenció que rep
l'associació cultural l'Espantaocells i aquest Taller d'art.
Incomprensiblement tot aquest miracle viscut cada
estiu... és negligit, minimitzat, des de diferents consistoris i des de grups
d'influència. En comptes de generar
complicitats, ajuts, facilitar les coses... et posen traves, et fan la
competència deslleial des del propi ajuntament: imiten el gest, contracten
empreses de fora que, en la seva propaganda, fan creure que el que fan, és el
mateix... Una anècdota curiosa: en
època del regidor de cultura Ll. Vilalta, em vaig apropar a
l'ajuntament per informar-me sobre les
entrades de grup a la piscina. El tècnic
de cultura del moment, em va dir que no
teníem dret al descompte de grup, ja que érem
la competència directa de l'ajuntament... !(?), ...al cap de poc, esmenar el seu error.
Una de les tasques més importants de l'actual regidora
d’ensenyament, la Marta Montanyà, segons ens va dir ella mateixa, és ocupar-se
dels casals d'estiu... La regidora, ha estat usuària, des de temps, del “Taller
de les Arts”, la qual cosa ens honora. Però a tots els efectes, és clar que
disposa d'informació privilegiada sobre el nostra funcionament.
En comptes de coordinar i vetllar pel bon funcionament i
entesa dels diferents casals que s'organitzen al poble, com seria
d'esperar, força i fomenta, directament,
una nova oferta de caràcter privat, rebentant un mercat d’estiu prou ple. Desequilibra
la balança d’oportunitats, afavorint a uns, de manera descarada, en detriment dels altres...
Per aconseguir què? Una millor qualitat? Un millor
servei? Una major riquesa en l’oferta d'estiu?... Jo penso que no, en vista
dels resultats, no s’aconsegueix cap d’aquestes coses.
Aconsegueix, per mitjans no igualitaris i enganyosos, la
massificació en un sol lloc, fer trontollar aquells que des de temps, anem
convivint i, finalment, si desapareixem, lluitarem per no fer-ho: empobrir l’oferta d'estiu.
Al 2009, tot perseguint la utopia, neix Escafandre, com un grup de reflexió interdisciplinari. Si entreu al blog http://escafandre.blogspot.com.es/ veureu un recull d’actes que s’han realitzat, tots de
caire participatius, que no han tingut ressò
mediàtica ni suport institucional.
El més trist és, que al darrere d’aquest tipus
d’actuació, no hi ha un projecte global, no hi ha utopia. Sols hi veig un
interès especulatiu i polític.
No hi ha autèntic desig de servei, perquè s'actua amb
prepotència, fent i desfent sense tenir en compte com afecta a l'entorn,
aquella actuació determinada, i es fa de manera no equànime. MENTRESTANT, OFEGUEN, APAGUEN LES UTOPIES DE QUI SÍ LES
TÉ...
Per a mi, hi ha una cosa clara:
ELS GESTORS HAN DE GESTIONAR I ELS CREADORS, CREAR.
I així, nosaltres, ...com deia l’Ovidi Motllor:
“ fem
l’escamot dels que mai no reculen
i sols un bes
els pot fer presoners,
fem l’escamot
dels qui trenquen les reixes
i no els fa
caure si no un altre bes
fem l’escamot
dels soldats d’avantguarda:
el primer bes
que se’ns doni als primers.”
Us diré que hem tirat endavant
per que crèiem apassionadament en la nostra utopia, però també us haig de dir
que el dolor moral que hem sofert durant tots aquests anys, ha estat molt gran,
i és per això, que he decidit fer-vos aquest relat, per que em sembla
tremendament injust, per que crec, que aquesta nostre utopia, ha estat una bona
influencia al nostre entorn i un bé per a tots els que l’heu pogut compartir. I
per dur a la reflexió a tots aquells que d’una manera o altre, han estat
responsables de tant menyspreu.
Permeteu-me, per acabar, una altre imatge poètica que, no
deixa de ser il·lustrativa de l'estat de salut de la nostra petita societat i
que acompanya aquest relat en el temps.
Un home del poble, per a molts, tingut per boig, en
contes d’heroi, admirador del Gran Duc (ocell de nit), va tenir una visió que
el va dur a lligar-se als arbres de la font dels àlbers per impedir-ne la
tala.... Preludi de la pèrdua, en el transcurs de 30 anys, de tres catedrals
naturals. L'ALZINA CENTENÀRIA, AL COR DEL POBLE, a la font dels àlbers, fou la
primera en caure; seguidament, L'OM , A L'ENTRADA DEL POBLE i, finalment, a la
sortida, camí del cementiri, EL PI DE LES ARRELETES...
Potser que comencem per preparar un terreny prou fèrtil
on replantar-ne de nou la llavo, cuidar-la
i permetre amb paciència el
creixement de les tres catedrals guardianes d'un altre sentit de vida...
Àngels Rosés
Direcció i
coordinació de l'Espantaocells
Taller d'art
Utopia viable!!!!
ResponderEliminarHola Ángels:
ResponderEliminarBuenas tardes.
Acabo de leer tu historia sobre la utopía, tu utopía de Espantocells. Sentida, detallada, concreta...
Utopía que hace tiempo que es realidad.
Realidad que yo, mi compañera Victoria y nuestros cuatro hijos, Arancha, María, César y Almudena, hemos vivido, casi desde los comienzos ( quizá antes ), allá en tu taller de la calle Vic.
Realidad fruto, como muy bien dices, al comienzo de tu escrito, de una gran pasión tuya.
Pasión por diversas artes: el arte de vivir, de reír, de ir contra corriente, de ser transparente, de decir, sobre todo, lo que uno siente y además lo que piensa...( aunque pueda uno equivocarse, como todo ser humano).
Pasión por seducir a través de las artes que he nombrado, a los seres humanos con los que has ido con-viviendo...
Pasión por crear, crear lo diverso, recrear...
Pasión por el ser humano en general, por la infancia en particular, por el cuerpo humano, sus formas, sus contornos, sus entornos....
No se me olvida: pasión por la pintura, la escultura, el modelar, dar forma desde casi cero.
Pasión por todas esta suma de pasiones, que van desde tu interior a tus ojos, tus dedos, manos...y que se han ido concretando, concretas y concretarás en tus pinturas, dibujos, cerámicas, esculturas...
Nuestros cuatro hijos, recuerdan ( y re-cordar quiere decir, "ir pasando una y otra vez por el corazón...) con mucha emoción ( y emoción quiere decir, agitar, re-mover), los espacios/tiempos convividos contigo y sus compañeras-os de taller.
Y nosotros también, testigos presenciales directos de sus recuerdos/emociones ( que aún viven, se manifiestan...), cuando los íbamos a llevar, buscar, participábamos en las actividades que organizábais ( y no digo "que organizabas". Es claro tu creer que la otra, el otro también siente y sabe...Y desea participar en la actividad. No que se la den hecha).
Enhorabuena por tu trabajo, en solitario y en equipo (del que lamento no poder participar por ahora más).
Y antes de darte un abrazo, dos apuntes:
- En la tercera línea de tu texto dices: "...incomprensibles per a mi, des de la lògica de les coses...". Yo añadiría: desde la lógica de la vida. Tus actividades, provocan vida. No son cosas sólo.
- Quizá cambiaría el título. En lugar de " Història d'una utopia. L'Espantaocells", yo escribiría: "Història d'una utopia feta realitat. L'Espantaocells".
Por qué?.
- Porque Espantocells es, hace muchos años una realidad. Es, como decía Paulo Freire, un "inédito-viable". Algo no dicho ni hecho que se hace viable, se concreta en la realidad de un pueblo, a partir de una joven apasionada, que comienza a soñarlo, fantasearlo, diseñarlo....hasta que lo concreta.
- Porque la palabra utopía quiere decir, del griego, "u-topos", "no lugar", "ningún lugar"...
Y tú, lo has creado.
Un abrazo, Ángels.
César Muñoz
Encare guardo la poesia d'Arancha.. "Allà al carre de Vic tot es més alegrea i bonic...."Recordo els dibuixos de Cesar , atrevits , imposant-se a l'espai, la Maria, pescant d'aqui i d'alla i la sensibilitat d'Almudena...i em passa amb molts d'altres, que quant els trobo, o porten els seus fills al taller, em vé el record d'algun dels seus trevalls...I es que les coses que vivim en plenitud ens acompanyen sempre...
EliminarMoltes gràcies Cesar.
Una abraçada també per a tots vosaltres.
On han quedat els sentiments??? Les emocions??? Només quan s'actua amb aquestes carències es pot intentar " entendre " perquè passen aquestes coses al nostre entorn. Jo crec encara en les Utopies i se que si comencem a voler aconseguir -les, es crearà una corrent de desitjos i fets al nostre voltant que s'encomanen. Com si llencéssim una pedra al llac, aquesta farà una sèrie de cercles concèntrics i aniran cada cop mes lluny. Si fa falta en tirarem unes quantes. Ho hem d'aconseguir!!!!!! Jo ho vull veure. Roser
ResponderEliminarHola Àngels:
ResponderEliminarjo crec que l'artista sovint persegueix utopies. Aquesta és una manera de ser força innata en la majoria de gent d'aquest món i que el fet de perseguir-les els serveix com a font d'inspiració, o els mena a les idees que esdevindran més endavant obres d'art. Però afortunadament les utopies no són una exclusivitat dels artistes, hi ha més gent fora d'aquest món que també hi creu, les busca i treballa per aconseguir-les. És que jo estic convençuda que hi ha utopies que ho semblen que ho són, però en realitat no ho són, el que pretenem cercant-les és el fet de voler canviar les coses, per tal d'aconseguir una manera de viure més justa per a tothom.
De fet Àngels, jo penso que tu ja has fet realitat una utopia. Has pogut crear el teu taller d'art del no-res i has fet arribar a molta gent aquest món artístic. Has encomanat aquestes ganes de fer i de crear, amb el teu treball constant i la teva manera de fer incansable i encomanadissa. A mi també me l'has encomanada moltes vegades. Gràcies, t'estic molt agraïda. Tota aquesta colla de gent que durant tants anys han pogut experimentar el fet de fer realitat una idea amb les seves pròpies mans, a qui tu els has ensenyat a pensar les coses, a veure-hi més enllà del que es veu al primer cop d'ull.... Tot això els ha enriquit personalment. I ho has aconseguit tu i segurament molt més del que et penses.
A casa nostra, com a casa del César, també vàrem portar les nostres tres filles al teu taller d'art, el que llavors tenies al carrer de Vic. I també per això t'hem de donar les gràcies; amb la teva feina has contribuït d'alguna manera a fer-les créixer.
Tots sabem per experiència que els ideals sovint no es poden complir en la seva totalitat. Seria el teu cas no realitzat de poder fer un taller municipal d'art a St. Feliu. De fet, quan les coses no depenen únicament de nosaltres mateixos, quan transcendeixen al nivell municipal i polític, el que sembla més senzill i natural, es converteix en una meta irrealitzable. El món polític és molt complicat. Ho estem veient en aquests moments amb els nostres polítics: allò que per a molta gent ens sembla tant clar i fàcil, ells ho compliquen tot de mala manera. És així i aquests són els polítics que tenim, els que la majoria de gent ha votat.
I t'ho torno a repetir Àngels: jo crec que tu has realitzat el teu somni.Ara vivim temps difícil per tirar endavant. Tots ens hem de re-inventar, hem de ser creatius una vegada més, hem de ser emprenedors per tal de contribuir a fer un món millor, el nostre món molt més just i noble.
Ànims i endavant.
Una forta abraçada,
Eulàlia
Moltes Gràcies a tu, Eulàlia per la teva reflexió i per ser-hi, compartint i treballant juntes en tants projectes des de bon principi. Hem sento orgullosíssima i molt satisfeta del camí realitzat amb companyia de persones com tu i moltes altres: infants,pares, joves, …i em sento privilegiada per tots els moments viscuts. Soc molt conscient, de fet, conec perfectament, les dificultats pròpies de tota empresa que, a mes, se suposa utòpica. I com ja saps, no m'espanten les dificultats; i ens reinventarem tantes vegades com siguem capaços... Es en virtut d’aquest mon millor del que tu parles i jo també vull, que penso que s'han de desemmascarar intrigues i abusos de poder per poder fer net i seguir construint entre tots de nou i millor. Un mon mes just i noble.
EliminarUna forta abraçada també per a tu !.
Àngels.
Totalment d'acord, tots tenim que agrair la decisió que vas tenir de fer un taller a Sant Feliu. Els nostres fills han absorbit uns coneixements que segur que els han servit pel seu creixement. La llàstima es que moltes persones, que es deien amics, quan podien ajudar i apostar per fer, que la filosofia del taller en totes les seves opcions, fos un be general per un poble, adormit i sense creativitat i amb una por endèmica als canvis, tingues la sort de conèixer el que es crear, experimentar i viure el que alguns privilegiats hem viscut. Mai es tard i en aquests moments, això es una de les coses que pot canviar un mon tan materialista. Gracies per la teva constància.
ResponderEliminar