Història d'una utopia. L'Espantaocells

La història d'una utopia. L'Espantaocells, taller d'art a Sant Feliu amb vocació municipal. 

El taller d'art, l'Espantaocells, ha estat  una passió més que una feina. I és , aquesta mateixa passió la que m'empeny, des de bon principi, a cercar la municipalitat, doncs sempre ho he considerat un bé públic. I és , precisament aquí, on trobo els entrebancs, encara avui, incomprensibles per a mi, des de la lògica de les coses. Diuen que nomes cal observar qui en treu profit, per comprendre-ho. Això, però, ho deixaré per a vosaltres.

M’agradaria dur-vos a reflexionar, sobre com es treballa en matèria de cultura, on són les prioritats,  aquí al nostre poble... on la política de fets consumats,  posa i treu a dit entitats culturals, recursos públics. Domina entitats de comunicació. S’infiltra en les entitats associatives. Quant li convé, afavoreix o amaga... permet, entre d'altres, que s’instal·lin, activitats privades en espais públics. Potser un dia esdevindran municipals(?), tot entrant per la porta del darrere i burlant llargs esforços dels qui foren pioners.

Als inicis del curs 78/79, i a partir d'una proposta de  la ceramista Blondina de ca l’Olla. Començo els tallers als locals de la parròquia situats al costat de l’església. Jo, encara era una estudiant de Belles Arts, però de seguida vaig descobrir que allò m'agradava. En l'ambient es respirava la bona acollida i de poc em vaig traslladar a un espai  cedit per l'escola pública, que tot i provisional, representà una millora.

El curs 79/80, llogo una casa al C/Vic, i organitzo  el taller d'art amb cursos per infants i adults. Des de bon principi em relaciono  i col·laboro amb  diferents entitats educatives ( escola pública, escola de dansa Regina, tallers de ceràmica  germanes Argemí i  Blondina, escola de música Eulàlia Sagalés). Hi ha un ambient propici a la col·laboració i realitzem exposicions conjuntes, així com treballs educatius interdisciplinaris...

De bon principi, el taller es concebé com un espai obert al poble, organitzant accions i exposicions anuals amb caràcter performatiu i activitats de caràcter participatiu.

Entre altres Organitzo la 1a i 2a Fires de dibuix a la plaça del rellotge, amb un èxit absolut de participació i públic, incloent-hi la xerrada d'un artista convidat que parla sobre el fet de dibuixar. Aquestes xerrades s’organitzaven al tristament desaparegut local de la Poncella. Encara que sembli impossible, el públic omple  de gom a gom el local, i participa activament del diàleg...

Plantada de flors gegants a la plaça. Acció performativa en què empaperem tota  la plaça i arbres que l'envolten. Hi plantem més de 200 flors gegants confeccionades per alumnes del taller durant unes quantes setmanes.

Participo en la creació del correfoc el Follet i la Fantasma i dels seus personatges.

Realitzem l'escultura l'escola. Projecte final dels alumnes del taller. Esculpit directament

sobre mòduls d’escaiola. Monument que és donat a l'escola pública i s'exhibeix al pati de

l'escola Jaume Balmes des de 1985. Restaurada recentment.

La utopia

Sempre m’ha interessat el treball interdisciplinari i durant temps em va ballar pel cap la idea de crear un centre d'arts, on les diferents arts, poguessin desenvolupar-se des de la col·laboració i la relació. Em semblava que el Sant Feliu d'aquell temps era el lloc ideal, donada l’activitat existent i la bona entesa que hi havia entre els diferents professionals.  En aquest sentit, vaig elaborar un projecte, contrastat i recolzat pels tallers de ceràmica, música i dansa. Vàrem intercanviar llargues converses amb qui aleshores era el regidor de cultura, en Ramon Jou. El lloc proposat era una antiga fàbrica abandonada . Local que, després, va ser el gimnàs Sant Jordi.. L'ajuntament el podia llogar per no gaires diners o fins i tot comprar per al municipi. L'ajuntament finalment, no s’hi va atrevir... i el col·lectiu, sense el recolzament de l'ajuntament , tampoc. Penso que es va perdre una oportunitat fantàstica per a Sant Feliu.

El grup socialista, assabentat del projecte, em va demanar, incorporar-lo al seu programa electoral, amb el compromís de tirar endavant el taller d’art municipal, ja que pretenien la creació d'un Centre Cívic a can Roca Umbert. No varen guanyar les eleccions, però varen arribar a una entesa amb Convergència per liderar la regidoria de cultura. Així que el projecte de Centre Cívic va tirar  endavant  i, en el seu interior, el taller d'art municipal. Jo mateixa, amb l'arquitecte del projecte, vaig preveure diferents espais per treballar...  sense separacions, com un gran espai obert, el lloc per les piques amb grans desguassos, adequats per les necessitats d'un taller d'art... Encara ho veig en el meu record...!

Què va passar?  No ho sé... teníem el local, l’alumnat, un projecte ben dissenyat...però, tampoc va ser el moment. Així és que, desanimada per l'energia abocada en un projecte en el qual vaig veure que, en realitat, no hi havia voluntat política per tirar endavant, vaig abandonar i l'any 86, desprès de 8 anys, tanco el taller per cercar noves experiències, Accepto a una plaça de professora a la universitat. Al departament d'expressió gràfica a l'Enginyeria (Escola superior d'Enginyers de Barcelona) .

Perseguint la utopia

Estic en el departament UPC, durant 4 anys, on vaig aprendre molt i vaig fer bons amics amb els quals encara avui  compartim bons moments. Però la meva vocació m'empeny a canviar i em proposen una plaça al taller d'art de La Garriga, que accepto. Un projecte  que m'engresca amb gent que conec i amb més sintonia amb la meva professió artística. El 4t any,  no conforme amb la política municipal d'abaratiment indiscriminat de costos a l'escola d'art,  i donada la meva responsabilitat i implicació com a membre de l'equip directiu, impotent, decideixo dimitir. 

Això fa que torni a replantejar-me la reobertura del taller d'art a Sant Feliu; és l'any 1994.Trobo que tot ha canviat molt. Al Centre Cívic, en el lloc dissenyat per a taller d'art, s'hi ha instal·lat, de fa poc, una escola privada de música. Per una altre banda, retrobo una ex-alumna que està fent plàstica amb nens al seu local. Això m'engrescada,  li proposo presentar un projecte conjunt per a Taller d'art municipal, en el qual ella pot dur l’àmbit infantil  i jo l'adult. Li sembla bé. Presento a l'ajuntament, de nou, un projecte de Taller d'art, per al  Centre Cívic. La Mercè de la Puebla, és regidora de cultura pel grup socialista. No aconsegueixo obtenir cap resposta, ni contraproposta... només allargues... i excuses. Al cap d'un temps m'assabento que “algú” ha començat a fer classe de pintura per adults al Centre Cívic! No va tenir continuïtat.

Des d’aleshores i fins ara,  he demanat l'esforç de crear un taller d’art municipal a pràcticament tots els regidors de cultura / ensenyament. Ja, més recentment, recordo  a la Marta Verdaguer, anterior regidora d'ensenyament, que em digué, de manera categòrica: “Àngels, treu-t’ho del cap. No farem mai un taller d'art municipal.”

El 1995 decideixo reobrir el taller d'art a ca n’ Esteve i conjuntament amb el meu company, Joan Casanovas, i, de manera paral·lela, un nou projecte per a  escoles d'arreu. Neix l'Espantaocells.

La Carme Parente, directora de l’escola pública del moment, coneixedora de la meva feina, pel pas dels seus fills pel taller d'art a la primera època, va confiar en la nostra oferta i començà a contractar els nostres tallers durant les setmanes culturals de l'escola. Així, de mica en mica, ens vàrem tornar a fer un espai al poble.  Vull aprofitar aquestes línies per a recordar aquesta persona, que de fa temps, ja no és entre nosaltres; amant del seu magisteri, una mestre valenta, espontània i intrèpida com poques en la seva professió. Aquest record entranyable per a tu, Carme, allà on siguis...

Intentaré fer un petit retrat d'algunes apreciacions del moment:

·    Per una banda a Caldes, creixia un taller d'art dirigit per una Santfeliuenca d’arrel, recolzat per les institucions calderines. Però, també, per les de Sant Feliu...

·    Un consistori molt desdibuixat a nivell d’ideologia. Un grup  socialista desgastat pels anys de govern a l'ombra de Convergència, liderant a mitges la regidoria de cultura... Una política que propicià, ja acostant-nos a moments actuals, un protagonisme excessiu a la persona de l'alcalde. Sense una oposició valenta i consistent.

·    Per altra banda, a l'escola pública, un seguit de problemes interns, creà una forta divisió en el col·lectiu de mestres, i propicià una forta dualitat dins l'associació de pares i mares. Fins al punt que un grup de mestres varen abandonar l’escola, entre ells la seva directora, la Carme Parente, el que propicià , llògicament, canvis.

*La nostra presència a l’escola continuà, encara, alguns anys, però ens adonem que esdevé una presència semioculta de cara als pares (tot i treballar amb els nens, des de P3 fins a 6è); a penes apareixem en alguna publicació de l’escola, com tampoc a la de l’Ampa. Amb la restauració de l’escultura “l’escola”(2009), finalitza, fins ara, una dilatada col·laboració.

·     Començà un creixent protagonisme de les Ampes a l'escola, com a gestors d'activitats. En resultes d’això trobem en les Ampes un obstacle i no un aliat, com seria d'esperar. Esdevenen, un competidor insòlit i en certa manera deshonest, ja que no lluiten ni per la qualitat ni per la professionalitat... es promou el retorn al sentit de guarderia, i  tothom es bo, si té bona voluntat, per donar tallers de plàstica, “manualitat” o “creativitat”, encara que no estigui qualificat. Durant un bon temps, es devaluà aquesta disciplina, abaratint l'activitat en tots sentits. És difícil competir amb sous d'aprenent, inexistents despeses en local, impostos, assegurances...

·    També, els diferents consistoris, en contes de gaudir i disposar de les avantatges d'una entitat com la nostre, han fet com si no hi fóssim. Contractant activitats artístiques a fora del poble o recolzant cursos de còmic, dibuix, etc. impartits per  persones sense cap mena de titulació homologada i en més d’un cas, de dubtosa capacitat professional.

S’inverteixen els termes i curiosament som nosaltres (l'Espantaocells), els que esdevenim la competència contra la qual cal lluitar...i l’escola no ens permet repartir fulls informatius a l’aula com s’ha fet i fan altres activitats de dins i de fora l’escola. 

Des del taller d’art, però, continuem la nostra feina de formigueta, treballant dia a dia per donar uns cursos de qualitat, pensant que algun dia s’imposarà la raó i la bona lògica de les coses...però és clar, que a qualsevol observador atent  no se li escapa que: aquí passa alguna cosa....

En dues ocasions, vàrem intentar fer acostaments a l'Ampa per mitjà d'algun pare que no compartia la política majoritària  i es prestà de pont en favor del taller. Vam arribar a acords econòmics i fins i tot a recollir els nens a l'escola. Però no va ser suficient per canviar la tendència. Costa molt construir i molt poc destruir...

No per això, deixem d'informar de les nostres activitats als representants de les diferents Ampes.

Ja apropant- nos als moments més actuals, apareix una lluerna en l’horitzó institucional,  el PLA DE L'ENTORN, que preconitza que no sols educa l'escola, sinó que reconeix que hi ha  entitats culturals que també son educatives. Les escoles d'art, música, esportives..., tenen també un paper important i s'han d'apropar a la població. Pregona la participació. Es vol dissenyar un pla d'actuacions diverses que apropin tota aqueta xarxa educativa a la població … Es comença per donar beques personals per assistir a activitats de fora l'escola... però envoltat tot, d'un gran secretisme; no es parla obertament dels criteris d'ajuts i no s'acompanya d'altres, actuacions, informacions...  En general, ningú sap què es el pla de l'entorn, més aviat sembla un pla secret.

Així, el que semblava que havia de ser un pla d'apropament d'entitats culturals i educatives  va fer un gir de 180º i es va convertir en la promoció d'un seguit d’activitats, xerrades, tallers, creats per algú en algun despatx, amb vocació rotatòria i sense cap continuïtat ni implantació al poble (?). La hipocresia d'aquest Pla de l'entorn, és gran. Hi hauria molt a dir, però, de moment ho deixem aquí, amb la reflexió sobre quin és el destí de generoses partides de diners... En què quedà  el pla de l'entorn del qual encara avui es parla?

Paral·lelament, el 1997, tot  reinventant-nos per aconseguir la utopia.  Engeguem amb el Joan, el “Taller de les Arts” a l'estiu.

No sense dificultats...

Una experiència multidisciplinar i interdisciplinar que propugna una altra manera d'aprendre i de gaudir, des de  l’experimentació, la comprensió i la creació, on el nen es pot preguntar: què pensa, què sent, com li agrada....On la natura esdevé protagonista incondicional.  I on el nen es pot posar davant l'obra d'art i escrutar-la, sentir-la, empipar-se, i emocionar-se, treballant indiferentment amb el cos, la paraula, el color, la música... LA UTOPIA ÉS POSSIBLE ! Els mestres de taller I els monitors ens involucrem en els processos creatius, ens desvivim perquè tot sigui a punt quan desperti la creativitat...  ÉS UN LUXE HAVER VISCUT FINS ARA TANTES I TANTES EXPERIÈNCIES COM LES QUE HEM VISCUT... però també sóc molt conscient que és una petita illa enmig de molt escepticisme i desconeixement del que realment passa en aquests tallers. Se sent la pressió des de fora per abaratir i desfigurar el que realment fem...

Aquest miracle en tots sentits, que és l'escola d'estiu, durant 17 edicions, ha acabat cada any amb una “performance – acció”, de caràcter totalment públic i participatiu..., no ha rebut mai la consideració de ser notícia ni a la nostra revista local ni a la nostra ràdio municipal.. I durant molt temps, cap suport en forma de la més petita subvenció.

Cal entendre que parlem d’un acte en el que hi col·laboren tècnics, músics i professionals de les arts escèniques. No més us diré, que acabat d’estrenar l’actual alcalde, persona de teatre, ens va tractar “d’aprenents i estudiantets...” que no valíem els 300€ que demanàvem, entre d’altres, pel grup de músics (vinguts de fora), que a més de acompanyar l’acció, haurien tocat, per sintonia amb nosaltres, durant varies hores a la plaça de S. Antoni ..., Per que ho va fer? No ho sé. Mai s’ha retractat dels insults. L’any següent, amb la Marta Verdaguer a la regidoria de cultura, varem aconseguir la subvenció per aquest acte, que al poc, es va augmentar fins a 500€. Però no ha estat fins aquest any, i després d’una llarga negociació amb l’actual regidora Cristina Viñals, que l'ajuntament s'ha avingut a reconèixer i destinar per escrit,  a aquest acte, aquella dotació de 500,00 €, en concepte de subvenció. Única subvenció que rep l'associació cultural l'Espantaocells i aquest Taller d'art.

Incomprensiblement tot aquest miracle viscut cada estiu... és negligit, minimitzat, des de diferents consistoris i des de grups d'influència.  En comptes de generar complicitats, ajuts, facilitar les coses... et posen traves, et fan la competència deslleial des del propi ajuntament: imiten el gest, contracten empreses de fora que, en la seva propaganda, fan creure que el que fan, és el mateix... Una anècdota curiosa:  en època del regidor de cultura Ll. Vilalta, em vaig apropar a l'ajuntament per informar-me  sobre les entrades de grup  a la piscina. El tècnic de cultura del moment, em va dir que  no teníem dret al descompte de grup, ja que érem  la competència directa de l'ajuntament... !(?),  ...al cap de poc, esmenar el seu error.

Una de les tasques més importants de l'actual regidora d’ensenyament, la Marta Montanyà, segons ens va dir ella mateixa, és ocupar-se dels casals d'estiu... La regidora, ha estat usuària, des de temps, del “Taller de les Arts”, la qual cosa ens honora. Però a tots els efectes, és clar que disposa d'informació privilegiada sobre el nostra funcionament.

En comptes de coordinar i vetllar pel bon funcionament i entesa dels diferents casals que s'organitzen al poble, com seria d'esperar,  força i fomenta, directament, una nova oferta de caràcter privat, rebentant un mercat d’estiu prou ple. Desequilibra la balança d’oportunitats, afavorint a uns, de manera  descarada, en detriment dels altres...

Per aconseguir què? Una millor qualitat? Un millor servei? Una major riquesa en l’oferta d'estiu?... Jo penso que no, en vista dels resultats, no s’aconsegueix cap d’aquestes coses.

Aconsegueix, per mitjans no igualitaris i enganyosos, la massificació en un sol lloc, fer trontollar aquells que des de temps, anem convivint i, finalment, si desapareixem, lluitarem per no fer-ho:  empobrir l’oferta d'estiu.

Al 2009, tot perseguint la utopia, neix Escafandre, com un grup de reflexió interdisciplinari. Si entreu al blog http://escafandre.blogspot.com.es/ veureu un recull d’actes que s’han realitzat, tots de caire participatius, que no han  tingut ressò mediàtica ni suport institucional.

El més trist és, que al darrere d’aquest tipus d’actuació, no hi ha un projecte global, no hi ha utopia. Sols hi veig un interès especulatiu i polític.

No hi ha autèntic desig de servei, perquè s'actua amb prepotència, fent i desfent sense tenir en compte com afecta a l'entorn, aquella actuació determinada, i es fa de manera no equànime. MENTRESTANT,  OFEGUEN, APAGUEN LES UTOPIES DE QUI SÍ LES TÉ...

Per a mi, hi ha una cosa clara:

ELS GESTORS HAN DE GESTIONAR I ELS CREADORS, CREAR.

I així, nosaltres, ...com deia l’Ovidi Motllor:

“ fem l’escamot dels que mai no reculen

i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes

i no els fa caure si no un altre bes

fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:

el primer bes que se’ns doni als primers.”

Us diré que hem tirat endavant per que crèiem apassionadament en la nostra utopia, però també us haig de dir que el dolor moral que hem sofert durant tots aquests anys, ha estat molt gran, i és per això, que he decidit fer-vos aquest relat, per que em sembla tremendament injust, per que crec, que aquesta nostre utopia, ha estat una bona influencia al nostre entorn i un bé per a tots els que l’heu pogut compartir. I per dur a la reflexió a tots aquells que d’una manera o altre, han estat responsables de tant menyspreu.

Permeteu-me, per acabar, una altre imatge poètica que, no deixa de ser il·lustrativa de l'estat de salut de la nostra petita societat i que acompanya aquest relat en el temps.

Un home del poble, per a molts, tingut per boig, en contes d’heroi, admirador del Gran Duc (ocell de nit), va tenir una visió que el va dur a lligar-se als arbres de la font dels àlbers per impedir-ne la tala.... Preludi de la pèrdua, en el transcurs de 30 anys, de tres catedrals naturals. L'ALZINA CENTENÀRIA, AL COR DEL POBLE, a la font dels àlbers, fou la primera en caure; seguidament, L'OM , A L'ENTRADA DEL POBLE i, finalment, a la sortida, camí del cementiri, EL PI DE LES ARRELETES...

Potser que comencem per preparar un terreny prou fèrtil on replantar-ne de nou la llavo, cuidar-la  i permetre amb paciència  el creixement de les tres catedrals guardianes d'un altre sentit de vida...

Àngels Rosés

Direcció i coordinació de l'Espantaocells

Taller d'art

www.espantaocells.com